Junts, som imparables!

FullSizeRender

Bon dia a tots i totes,

Un bon amic de La Secuita, que té casa al nostre poble, sovint em recorda que durant la llarga, llarguíssima, nit que va ser el franquisme, a Altafulla l’11 de setembre era dels pocs llocs de Catalunya que era Festa.

Tenim per tant la sort de poder celebrar la Festa Votiva de Sant Antoni i la Diada Nacional en un mateix dia, vinculant una celebració popular local amb una commemoració i reivindicació Nacional.

D’alguna manera totes dues festivitats ens porten a un passat que és remunta enrere en el temps, a principis del segle 18, on malgrat grans pèrdues, vam continuar endavant.

Avui recordem la derrota total de la nostra nació, d’un poble que va defensar fins al final, poble a poble, les seves llibertats i institucions enfront de les tropes borbòniques de Felip V. 300 anys després, potser perquè som tossuts i perquè generació rere generació hem recordat d’on venim.

Venim d’una terra que es governava per si mateixa, que tenia un dels Parlaments més antics d’Europa, que ja al segle XI feia trobades entre els diversos regnes europeus per parlar de PAU. Que de Perpinyà al sud d’Alacant es defensava, amb les armes si feia falta, aquest seguit de trets en comú que encara avui ens agermana. De fet enguany a Mallorca es celebra el tricentenari de la caiguda de l’Illa en mans de les tropes espanyoles.

Avui, al segle XXI ja, sembla que tota aquesta reivindicació i memòria ens encoratgen a recuperar aquell autogovern perdut. Ara és l’hora de passar a l’acció. I és ara que ho veiem tant clar perquè l’Estat espanyol mani qui mani, intentant emular a l’Estat francés, vol fer-se més fort, centralitzant el poder, i minimitzant a la mínima expressió qualsevol cosa que no vingui de Castella. A tall d’exemple, és absurd que un eurodiputat català no pugui parlar en català al Parlament europeu, senzillament perquè España no ho demana.

O que quan el nostre Parlament, des de l’esquerra a la dreta, aprova impostos a la banca, sobre l’energia nuclear, sobre la contaminació atmosfèrica, una ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica… la resposta d’Espanya és aturar totes aquestes iniciatives mitjançant un Tribunal Constitucional polititzat i que fins l’any 2020 no canviarà la seva configuració.

Des de la nostra minsa autonomia hem mirat de treballar (30.000 vegades) per una major justícia social, però hem vist que això només ho podrem aconseguir quan tinguem un Estat a favor. Aquests darrers dies ho hem vist un cop més, quan des de Catalunya (amb la Generalitat i els Ajuntaments al capdavant) hem volgut ser solidaris amb aquella gent que s’està jugant la vida al nostre mar, i l’Estat davant la urgència humanitària, només mirar de frenar.

Catalunya som un país integrador, plural, respectuós en la diversitat que segle rere segle a enriquit la nostra terra. Tant se val les nostres arrels, els nostres cognoms. Alonso Gomés, Castellarnau, Martínez, Molinera, El Houziani, Dyadina, Preuss… en aquest país nostre tots valem el mateix. Tots som igual d’importants. Per això no ens diferenciem mirant d’on venim, ens enorgullim de cap a on volem anar fent camí.

Som un sol poble, que cansat que se’ns falti al respecte, ara avança cap a la revolució pacifica més important a Europa en molts anys. Certament el món ens mira, ara més que mai el futur està a les nostres mans, amb l’opció de tornar a començar de 0 i dir com volem que siguin les coses d’ara endavant.

Enfront de les amenaces i els insults, diem alt i clar: el nostre poble farà el que democràticament decidim que volem fer. Perquè amb un somriure a la cara no hi haurà Govern, Tribunal o Exèrcit que ens aturi. Junra, som i serem imparables.

Visca Sant Antoni!
Visca Altafulla!
Visca Catalunya Lliure!

1714-2014, l’11.

Any 1714. Avui fa 300 anys cau el cap i casal del país. Barcelona no pot més i entre banderes negres i lemes de “Viurem lliures o morirem” brinda la seva darrera batalla contra les tropes castellanes i franceses al barri de la Ribera. En ser derrotats, no som lliures, morim. Ens quedem sense Constitucions pròpies, el país s’exilia per Europa o cau en mans de Felip V, el borbó amb ganes de sang i venjança contra els catalans, valencians i illencs.
Comença la llarga nit de la nació catalana, una nit plena de malsons. A grans trets la nació queda adormida fins a finals del segle XIX. La Renaixença recupera d’alguna manera el català, un idioma prohibit, perseguit i menystingut. Reviu l’estima de ser catalans i catalanes i creix l’interès per la cultura pròpia… mentre que la petita Cuba decideix plantar cara a l’Imperi espanyol, trencant a trets les cadenes cridant “Viva Cuba Libre”, inspirant així als independentistes catalans.
Any 1914. Fa uns anys que la societat catalana i els seus representants polítics tenen el somni d’unir les 4 diputacions catalanes. Diversos partits catalanistes creen una “Assemblea Catalana”, obtenint el suport de 1016 de 1073 ajuntaments catalans, i organitzant una manifestació popular a Barcelona que va reunir 60.000 persones. El poder popular català doblega el centralisme madrileny: pocs mesos després neix la Mancomunitat de Catalunya. Prat de la Riba n’és el President i la seva màxima fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».
Però mentre el país tasta l’autogovern per primera vegada en 200 anys, a Europa esclata la I Guerra Mundial. Va ser en aquest context que el filòsof sard Antonio Gramsci va escriure “Credo che vivere voglia dire essere partigiani” (Crec que la vida és prendre partit). Potser va ser per aquesta idea que força catalans van allistar-se a la Legió Estrangera de la República francesa. Eren ciutadans amb valors clarament republicans (igualtat, llibertat, fraternitat) i catalanistes que volien acabar amb els Imperis centrals europeus, lluitant braç a braç amb les potències democràtiques amb una estelada per bandera. Esperaven que la Societat de Nacions reconegues en Catalunya el que tímidament dèiem voler ser: una nació lliure al món.
Any 1939. La maquinaria militar de Franco, el feixisme espanyol, amb l’ajuda de Hitler i Mussolini, esclafa el somni de la República durant la llarga Guerra Civil espanyola que enguany fa 75 anys que va acabar. Un cop més repressió, exili i mort, com la del President Companys, l’únic cap de govern europeu assassinat pel feixisme. Paraules com Democràcia i Llibertat passen a la clandestinitat o a jugar-se el seu futur als camps de batalla de la II Guerra Mundial. Afortunadament l’Exèrcit Roig massacra als nazis fins a Berlín, i soldats republicans espanyols i catalans alliberen Paris amb l’esperança que els Aliats fessin mitja volta, creuin els Pirineus i facin fora a Franco… que morí al llit 40 anys després, deixant com a hereu a Joan Carles I.
Any 2014. El País està més viu que mai, gràcies a la persistència d’un poble generació rere generació que es nega diluir-se a l’Espanya eternament centralista. 300 anys després seguim aquí, dempeus i, a sobre, amb un somriure a la cara. Tossudament alçats i mirant als ulls a la resta del món mentre els fem saber que com tants d’ells han fet, decidirem que volem ser lliures. El pròxim 9 de novembre els i les catalanes, avançant junts com una onada imparable, ensenyarem al món que hi ha una manera diferent de canviar les coses, de manera democràtica i pacifica. Hem après dels nostres errors, que els hem tingut, però també sabem que hem encertat el camí de recuperar la sobirania que ens va ser robada per les armes l’11 de setembre de 1714, el de decidir la independència de Catalunya just per la Festa Major de Sant Martí. Som idealistes? Potser si, però l’ideal d’un Nou País, de tots i per a tots, més just, més social, val la pena enfront l’Espanya que dia rere dia ens menysprea i enfonsa en tots els camps possibles.

 

Sí, ara és l’hora de prendre partit. Sí, ara és l’hora de ser el proper Estat d’Europa. Els que estem avui aquí no hem nascut per resistir més, hem nascut per ser Valents, per Votar, per la Victòria!
Visca Altafulla!
Visca Catalunya lliure!

21N: comença la festa!

Ahir van celebrar-se eleccions espanyoles, i per primera vegada en la meva vida no he fet campanya per una determinada opció política. M’he sentit un ciutadà més, m’he dedicat a llegir propostes, escoltar debats i parlar amb amics per decidir el meu vot. Sempre he pensat que s’ha de votar: els nostres avis i avies es van deixar la pell per aconseguir la democràcia. Quedar-se a casa sense votar crec és el pitjor insult a la seva memòria. I triar el meu vot no ha estat gens fàcil.

 

Confiava molt en que amb la nova direcció d’Esquerra era possible una entesa amb Solidaritat, les dues formacions independentistes que apleguen més vots. Però sembla ser que encara hi han moltes rivalitats entre les dues formacions, tant d’una banda com de l’altra, i el “Bildu català” no es va poder formar per tercera vegada en menys d’un any. Aquesta decepció em va animar a optar per votar Estelada, el vot nul, i així ho vaig escriure al Plaça del Pou. Esquerra encara creu que tota sola se’n sortirà. S’equivoca.

 

En mig de la Festa Major de Sant Martí vaig anar a casa de la Maria Porter (que als seus 85 anys tancava la nostra llista a les municipals) i vam parlar de les eleccions espanyoles. Ella, malgrat els pactes amb el PSOE i haver fet President a Montilla, tenia clar el seu vot cap a ERC. Cal mirar cap al futur em deia, i això he fet finalment: pensar més en el que podem fer els independentistes demà i no amb el que ha passat els darrers anys. No avalo la seva estratègia ni la seva Direcció actual, he votat a Esquerra perquè toca que els independentistes posem seny entre nosaltres per enrauxar el país.

 

Joan Fuster va dir “o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”. No fa falta anar a Euskal Herria a veure que passa quan vas a una. A Altafulla ho vam experimentar a les darreres municipals, sota el paraigües de Solidaritat havia gent que venia de CiU, PSC, ERC, Alternativa, independents i societat civil. El resultat és conegut, 2ª força política. Els i les independentistes no podem perdre l’ocasió que se’ns presenta a una Espanya on només existeix el PP i a una Catalunya on CiU cada dia estarà més entre l’espasa i la paret. Qui volem l’alliberament nacional del país ens toca mirar amb optimisme cap al futur, amb un programa independentista clar i teixint complicitats. No podem perdre més el temps en tonteries.

 

Eleccions a Legutio

 

Ara fa poc més d’un any a Altafulla vam fer la Consulta sobre la Independència. Aquest procés ha tingut al llarg de les diferents onades un seguit d’observadors internacionals que feien un control sobre el procés per garantir la seva validesa democràtica. Des d’AltafullaDecideix! vam demanar que vingues un observador basc, donat que al poble hi ha una colònia euskaldun significativa.
Continua llegint «Eleccions a Legutio»

Joves a Solidaritat

 

 

Amb la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, i els resultats obtinguts a les darreres eleccions, s’ha iniciat en el si de la coalició un procés d’estructurització interna per tal d’organitzar el partit, tant a nivell territorial com a nivell nacional. Aquest procés ja ha començat amb la celebració de congressos regionals i comarcals, i acabarà el proper 20 de febrer amb la celebració d’un Congrés Nacional. Però no només s’està produint una organització territorial, sinó que també sectorial, i a Solidaritat el jovent té molt a dir.

Continua llegint «Joves a Solidaritat»