A 2.966 vots de l’èxit

 

 

 

A les passades eleccions del 28N a la demarcació de Tarragona ens vam quedar a res de poder enviar a l’Hèctor López Bofill cap al Parlament. Els 10.546 vots obtinguts per Solidaritat Catalana per la Independència ens deixa amb una bona sensació al cos, però amb un regust agredolç al veure que ens vam quedar a les portes d’obtenir un diputat. Ara almenys sabem que ho tenim a tocar. Continua llegint «A 2.966 vots de l’èxit»

Altafullencs candidats a Solidaritat

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=jHRAs04_KLM]

Al llarg d’aquest estiu l’independentisme ha patit un efecte “bola de neu”. Diferents esdeveniments l’han anat engreixant, arribant al punt de que si abans havia certa timidesa a fer pública la condició de sobiranista per una part de la societat, avui la nostra opció política potser està en el punt àlgid de desacomplexament. Hem sortit de l’armari, tot i que encara en falten. Continua llegint «Altafullencs candidats a Solidaritat»

ZP a cops de cap

Pegant cabotades, el moment aquell en que un està mig adormit i va fent cops de cap per aguantar-se en peus i no caure. Aquesta és la imatge que em ve al cap quan penso amb les mesures contra la crisi del govern espanyol. Si les primeres mesures van ser contra funcionaris públics i pensionistes, aquesta setmana la nova víctima del Partit Socialista són els ajuntaments.

Dilluns passat el govern espanyol va sorprendre a tots els municipis a l’aprovar, a cop de “Decretazo”, que els Ajuntaments no podrien demanar crèdits a llarg termini (els que es necessiten gairebé sempre) fins a les portes del 2012. La data d’entrada en vigor era dimarts 25 de maig, l’endemà. Amb aquesta mesura contra la institució més propera a la ciutadania, molts ajuntaments (Tarragona, Reus, Valls…) es van veure obligats a celebrar plens extraordinaris pel mateix dilluns per aprovar crèdits de forma urgent per assegurar-se de poder prendre mesures per aquest any i el proper.

Podríem dir que els bancs (els grans culpables de l’actual crisi financera) la tarda de dilluns van fer els seu propi agost, quina paradoxa, ja que el marge de negociació (d’hores) era molt curt, i per tant, les condicions han estat més dures del normal. Però aquest era el millor dels casos. El pitjor de ben segur que era pels municipis més petits que per qüestions tècniques no podien celebrar plens extraordinaris i negociar amb els bancs la concessió de crèdits, i més d’un alcalde ja veia com es passaria tot el 2010 i 2011 sense fer res, sense poder lluitar contra la crisi en l’àmbit local.

Però, per sort o per desgràcia, el govern socialista és una caixa de sorpreses. Dimarts al matí, després d’haver provocat insomni a centenars d’alcaldes i regidors, la noticia era el “Decretazo”, però no pels efectes d’aquest, sinó per l’entrada en vigor que es llegeix al Butlletí Oficial de l’Estat: 1 de gener de 2011. Fonts de Moncloa s’afanyaven a dir que “per error” es va anunciar que la nova mesura contra la crisi entraria en vigor dimarts 25 de maig. Un error al calendari és pensar que avui estem a dijous quan estem a dimecres. Equivocar-se de més de mig any és un altra cosa.

És incompetència. És un Estat que no para de donar símptomes d’ineficiència, de no saber detectar què és allò que el mata, com l’existència de ministeris inútils (el d’Igualtat, Habitatge o Cultura) per tenir transferides aquestes competències a les Comunitats Autònomes, o continuar donant gran part dels Pressupostos Generals de l’Estat a Defensa. Enlloc de buscar solucions el govern espanyol, suposadament d’esquerres, carrega el mort a qui menys s’ho mereix: a les classes populars.

Vist el panorama, poques solucions es poden posar damunt la taula. La moció de censura que alguns plantegen de poc serviria, ja que passaríem d’un govern socialista amb actuacions pròpies de la dreta europea o un govern conservador amb ganes d’aplicar les classes de neoliberalisme americà, és a dir, acomiadaments, privatitzacions i menys serveis socials públics.

L’alternativa des del punt de vista social, d’esquerres i català és clara, i més després de que Zapatero digues dimecres que Espanya no avançarà cap a un model Federal. Si realment volem garantir la cohesió social i sortir de la crisi, la millor eina és crear el nostre propi Estat del Benestar, sense intromissions des del govern de torn de Madrid que sempre veu Catalunya com la seva gallineta dels ous d’or. Aquells que s’oposin a la República catalana, l’única eina que ens garanteix a hores d’ara els drets socials adquirits, serà per nacionalisme del caspós, l’espanyol.

Llei del cinema

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=nT8rSb6l_Vw]

Aquestes darreres setmanes la tramitació de la Llei del Cinema de Catalunya ha anat agafant un to més polèmic, amb tancament patronal inclòs, i amb la única oposició parlamentaria de PP i Ciutadans. Però realment amb qui s’han de concentrar els esforços  per fer veure els aspectes positius de la nova Llei és amb els espectadors, els beneficiaris finals de l’aprovació de la nova Llei.

Entre la majoria de forces polítiques està clar que s’ha de posar punt final a la situació d’injustícia actual: 97% de pel·lícules en castellà per un 3% en català. Ara és l’hora de posar punt final a la imposició actual que només permet l’existència d’un idioma, el castellà, a les sales de cinema de Catalunya i garantir la llibertat de triar.

Sovint els detractors de la presència del català a les sales de cinema diuen que ningú vol veure a la gran pantalla Clint Eastwood o Angelina Jolie en català. Afirmació curiosa, si més no perquè no s’ha pogut demostrar mai. D’altres creiem que el català pot capgirar la situació actual a les sales, cada cop més de capa caiguda, fent augmentar l’afluència del públic si s’ofereixen films en català o VOS.

Potser ja és hora que els empresaris d’aquest sector observin l’èxit del català en  el sector privat, quan fa uns anys es creia que era impossible introduir la nostra llengua: RAC1 emissora lider d’audiència o el 45% de les vendes de El Periódico són de la edició catalana. De fet, segons el darrer Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ens diu que el 84% dels ciutadans estan d’acord en trobar-se als cinemes els dos idiomes oficials a Catalunya.

Aquesta nova Llei ha de canviar la concepció actual que tenim del cinema, apostant ja per la igualtat entre català i castellà, i introduint la Versió Original Subtitulada a les sales de cinema. Obrim la porta al cinema europeu més enllà de les pel·lícules de les ‘majors’ americanes. No ens ha de fer por reclamar tot això, que per alguna cosa paguem l’entrada, i com es sol dir, el client sempre té la raó.

Suborn nuclear

Aquests darrers dies torna a estar damunt de la taula un debat molt recurrent que cada 3 o 4 anys és motiu de controvèrsia a Catalunya. Ja fa temps que el govern espanyol està allargant dir on es situarà el futur cementeri de residus nuclears o MTC. Actualment hi ha dues viles candidates: Yebra (Castella-La Manxa) i Ascó, a les Terres de l’Ebre.

Totes dues viles tenen en comú un passat o present nuclear, i per això des del govern espanyol se’ls considera com els llocs ideals. Ara bé, al govern de ZP sembla ser que s’ha fet seu el caciquisme que denuncien al PP compra vots a Galiza o a les Illes Balears. Ara no els desagrada la idea, quan es tracta de comprar amb mil i una sucoses subvencions a l’Ajuntament d’Ascó, governat per CiU, i amb viatges a Holanda a la població.

Però si últimament, des de les files del PSOE, no s’estan enfotent-se prou de Catalunya, només faltava veure al President de Castella-La Manxa, José María Barreda, al capdavant d’una manifestació anticementiri nuclear a Yebra, assegurant que Ascó és la vila idònia construir la nova peça atòmica. Tot un artista el president castellanomanxec: el que no vol per ell, que s’ho mengin els altres.

A Catalunya el PSC continua movent-se en l’ambigüitat. Damunt de la taula hi ha una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya rebutjant l’ATC, però el mateix President Montilla passa la pilota al petit consistori ebrenc, per allò del principi d’autonomia local. Però entre línies el missatge és un altre. Com a baró del PSOE no pot molestar de nou als “compañeros” de Madrid.

Això comporta ignorar les reclamacions d’Esquerra i ICV, un cop més, que potser ja va sent hora que posin en dubte públicament, i amb conseqüències, la fidelitat dels socialistes amb els interessos de la societat catalana. El MTC afecta a tothom, no només a Ascó, i és un error deixar la decisió al seu Ple, que amb els temps que corren, complicats per les arques municipals, acceptaran de bon grat prostituint el territori a canvi dels beneficis d’ENDESA d’una setmana.

Com passa últimament, aquesta problemàtica ens porta a preguntar-nos de qui depèn el poder, i de nou la resposta és que la Generalitat no en té. Curiosament aquí sembla ser que si que hi ha la possibilitat d’una negociació bilateral, en aquest cas entre el govern central i Ascó. Catalunya i el seu govern, com ja ens estan acostumant, no compta per a res.