Història capritxosa

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=LWlkWPXfvXc]

A vegades em dona per perdrem per la biblioteca de Tarragona, i no fa molt m’hi vaig passar una estona fullejant diversos exemplars del llibre que edita cada any el Centre d’Estudis d’Altafulla. L’objectiu era trobar informació sobre la situació política d’Altafulla al llarg de la II República, i en concret, de l’Esquerra Republicana d’aquells anys. Com veieu els temps canvien!

Gràcies a les dades que he anat trobant i m’han anat comentant, arribo a que Lluís Punsoda i Marques ser l’alcalde d’Altafulla, adscrit a ERC i acompanyat de 2 regidors més del que avui és el partit on milito. Al 1936 el Ple altafullenc estava completat per 3 regidors de la CNT i 1 de la Unió Republicana i un altre d’Acció Catalana Republicana. Un panorama polític divertit on convivien nacionalistes, federalistes, independentistes, anarquistes i republicans.

Però les sorpreses no acabaven aquí. A finals de maig del 1931, la gent de l’entorn del futur alcalde Punsoda van obrir un Casal Republicà al poble, concretament al Carrer de la Barceloneta 15. Vet aquí com de capritxosa és la història, doncs les properes eleccions municipals del 2011 estan previstes pel mateix cap de setmana que just farà 80 anys de la inauguració d’aquest Casal.

La veritat, això m’ha fet pensar força en la situació dels republicans locals dels anys 30 i la dels seus descendents avui, els i les militants d’Esquerra d’Altafulla. A la secció local ja portem un temps amb la tasca pendent de celebrar un Congrés local, que estic segur que serà la primera pedra per encarar bé les properes municipals. Poc a poc, el projecte republicà altafullenc va sumant més gent i més complicitats… i els resultats estaran al caure!

Per cert, a l’esclatar la Guerra Civil espanyola, l’Alcalde Punsoda va dimitir. “Els altafullencs hem de fer la guerra!”… i cap al front a lluitar! Y a hora el pueblo que se alza en la lucha con voz de gigante gritando: ¡adelante! Uf!

Y ahora el pueblo
que se alza en la lucha
con voz de gigante
gritando: ¡adelante!

30 paraules d’en Puigcercós.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=DZKOire-nsY]

  1. País Valencià, 0 aparicions.
  2. Illes Balears, 0 aparicions.
  3. Justícia social, 0 aparicions.
  4. Socialisme, 1 aparicions.
  5. Montilla, 1 aparicions.
  6. Lluís Companys, 1 aparicions.
  7. Euskal Herria, 1 aparicions.
  8. Federalisme, 2 aparicions.
  9. Junts, 2 aparicions.
  10. Generalitat, 3 aparicions.
  11. Sobirania, 3 aparicions.
  12. ERC+Esquerra Republicana de Catalunya, 3 aparicions.
  13. Independència, 4 aparicions.
  14. Macià, 4 aparicions.
  15. Països Catalans, 5 aparicions.
  16. Conservador, 5 aparicions.
  17. Solidaritat, 5 aparicions.
  18. Madrid, 5 aparicions.
  19. Unitat, 6 aparicions.
  20. República, 8 aparicions.
  21. PSOE, 10 aparicions.
  22. Espanya, 12 aparicions.
  23. Dreta, 12 aparicions.
  24. Valors, 15 aparicions.
  25. Nació, 17 aparicions.
  26. Govern, 22 aparicions.
  27. Estat, 40 aparicions.
  28. Catalunya, 55 aparicions.
  29. Poble, 62 aparicions.
  30. Esquerra, 108 aparicions.

D’un total de 7503 paraules al llarg de 19 pàgines de la conferència que va fer Joan Puigcercós el passat 16 d’abril a L’Auditori de Barcelona. Que ningú hi vegi segones intencions, senzillament m’ha fet gràcia obrir l’arxiu i buscar-hi les les 30 paraules o noms que m’han passat abans pel cap.

Aquesta unitat, no.

Les persones estem fetes de valors, i en política de valors n’hi han per a tots els gustos. Darrerament el valor que més titulars de diaris, pamflets i fulles parroquials s’emporta és la solicitada unitat. Aquest procés unitari, com més ho sigui, més car serà per als partits que volem trencar amb l’ordre establert, doncs aquest consens tant gran desvirtua el nostre missatge polític, i a no tan llarg termini ens fa perdre suport social, és a dir, militancia i vots. Allò que ens dona força. Això els nostres enemics prou que ho saben. Tan les posicions que van des de l’autonomisme fins a l’espanyolisme optimista han apres que la millor manera de reduir l’independentisme polític és provocant-li un trencament entre el partit i les bases socials.

Ara, en una situació de crisi economica, és quan des d’Esquerra hauriem de presentar i defensar la nostra proposta. No la pactada de sota taula amb els companys de govern, sinó la que el nostre ideari polític planteja: prendre la independència nacional per assolir la igualtat social. Si la defensa d’aquets valors incomoda a PSC o ICV, i per tant, posa en perill el govern, no ens ha de preocupar, doncs estarem defensant allò què és nostre. Ja haurien de saber els partidaris d’Espanya, que van decidir manar juntament amb els i les independentistes. En canvi, si continuem al govern per defensar unes propostes que no s’adopten al nostre ideari, el que posem en risc és la nostra credibilitat davant dels ciutadans independentistes, per molta feina que fem a les institucions.

Clar que poden haver punts d’unió. Entitats com Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià en són una prova, doncs allò que uneix a la gent d’aquestes organitzacions són coses tan plurals i arrelades com la defensa de la nostra llengua. Però en allò que diferencia projectes polítics és on no hi pot haver unió, sinó tot el contrari. Sabem que tenim la raó, que l’espoli fiscal no és cap conte, doncs el que ara fa falta és una classe de polítics independentistes que tinguin posicions fermes, que facin cops a la taula quan calgui i que no els tremoli la veu a l’hora de plantar cara a l’espanyolisme.

Els procesos unitaris dilueixen els idearis dels grups més contraris de l’ordre establert, i  els converteixen en cooparticeps de la perpetuitat d’aquest. És a dir, esdevenim culpables d’allò que denunciem. Per a un independentista hauria de ser impossible coincidir, en temes tan importants com el finançament, amb un federalista, autonomista o regionalista. Doncs cadascú, molt legitimament, té el seu punt de vista diferent. Com deia Joan Fuster, només sóc unitari amb els que combaten al meu costat, i afegeixo jo, amb l’esquerra independentista.


PD: La foto és d’avui al mati. Militants d’Esquerra i JERPV han penjat l’estelada a la Plaça de l’Ajuntament de València, en motiu de la Diada del 9 d’Octubre.

Model de partit pel país

[youtube=http://ie.youtube.com/watch?v=1cPXFCunov8]

Hi ha la màxima en organització política que ens diu que cada partit s’organitza territorialment tal i com és el seu ideal d’Estat. La realitat està ple d’exemples: el PSOE i Izquierda Unida s’organitzen ambdós de la seva forma d’entendre, força singular, el federalisme amb Comitès o Executives Federals mentre que el PP té un model de caire centralista, on qui porta el pes és la seva Junta Central. En canvi a Esquerra sembla que tenim l’habitació desendreçada.

Si passem el model actual d’Esquerra a un model d’Estat ens trobaríem que tot el País Valencià seria un ens organitzatiu únic i les Illes Balears un altre, on els seu poder seria l’equivalent al del Camp de Tarragona o a la Federació de Girona. Analitzant amb més profunditat veiem que l’Executiva Nacional d’Esquerra, dels gairebé 40 membres només hi trobem un valencià, l’Agustí Cerdà com a President del partit al sud del país, i 2 representants de les Illes, en Joan Lladó en tan què és President d’Esquerra a les Illes i de na Esperança Marí com a Portaveu al Parlament de les Illes Balears.

Tenim, doncs, una Executiva Nacional que es veu representada gairebé exclusivament per gent del Principat, quan representa que apostem per un model de Països Catalans mentre que la direcció actual del partit ha regionalitzat Esquerra. Que s’hauria de fer? Doncs de la mateixa manera que l’objectiu és la independència de tres Repúbliques i federar-les, el que hauria de fer el partit és tenir 3 Direccions, una per a cada territori en condicions d’igualtat entre elles, és a dir, organitzar Esquerra Republicana en 3 federacions: ERPV, ERI (o com decideixi la militància de les illes) i ERC, sota el paraigües comú d’Esquerra Republicana, la dels Països Catalans lliures que volem construir.

Aquesta idea esta reflectida en una de les esmenes d’Esquerra Independentista que vaig presentar a la secció local d’Esquerra d’Altafulla, i que aquesta va aprovar. El Congrés d’Esquerra cada vegada està més aprop, i jo com a militant de les JERC i d’Esquerra tinc clar que la millor opció per al partit és la que representen en Jaume Renyer, l’Uriel Bertran, l’Elisenda Paluzie, l’Hèctor López Bofill, la Pilar Dellunde, en Toni Fullat, la Núria Arnau… gent del país i del partit.

Esquerra: seny o rauxa?

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=OO6VhCdKh5Y]

Des de la mateixa nit de les eleccions, són molts els que han analitzat el perquè Esquerra ha perdut 349.000 vots i 5 escons, esdevenint extraparlamentari a Lleida i Tarragona. Hi trobem, en general, dues explicacions. Una vetlla per l’interès del govern del Principat i l’altra per el que l’hi conve a l’independentisme, és a dir, Esquerra ha de triar entre país o partit.

De la primera part principalment hi trobem el PSC (lógic, és per Esquerra que els socialistes estiguin a la Generalitat) i la seva premsa: les editorials del Periódico d’avui dimecres no tenen preu, llegiu l’article d’en Joan Tapia. Però també, i aqui hi pot haver una mica de sorpresa per alguns i no tanta per d’altres, a Josep-Lluis Carod-Rovira, president d’Esquerra, que a l’entrevista d’ahir d’en Cuní, no va parar de fer referències a que la “Nova Esquerra” ha de convertir-se en un partit serios, de govern, és a dir, més seny que rauxa… quines coses té la vida! Estava el President del meu partit receptant medicina convergent a tota la militancia per tal de mantenir el partit en el govern de la Generalitat a canvi de ves a saber tú que?

D’altra banda tenim les reflexions que provenen d’una gent independent (i independentista) que fa temps estaven a l’orbita del partit, per exemple en Victor Alexandre, o també els propis sectors critics del partit, com Esquerra Independentista, que lluny de voler fer sang (ja va fer-ne prou en Carod als Matins de TV3) proposen una nova d’idea d’Esquerra que permeti reconvertir-la en aquella formació que al 2003 generava tanta il·lusió, no només entre la militancia, sinó que també entre la ciutadania del país. És a dir, els i les opinadores independentistes de l’orbita del partit i els sectors critics (que ve de criteri, Jaume Renyer dixit) recepten medicina desacomplexadament independentista, rauxa per a Esquerra.

En la meva opinió, el que ara fa falta és preocupar-se per el partit, el país ja l’arreglarem. Qui digui que això és ser egoista s’equivoca. En 4 anys Esquerra ja s’ha sacrificat prou pel país, des de la formació de dos governs fins al vot negatiu de l’Estatut, amb tot el desgast que ha comportat, un desgast que pot quantificar-se: 349.000 vots de menys. Per tant, ara que els cicles electorals ens deixen i que tenim un Congrés Nacional d’Esquerra a tocar, cal remontar la situació, incloure gent nova al partit i iniciar un nou cicle que porti de nou il·lusió i rauxa a Esquerra.