La vida de l’altafullenc

Aquest estiu de camí cap a l’estació de tren vaig creuar-me a en Joan Carnicer, que estava prenent mesures per preparar la Fira d’Artesans, pel poble. Amb en Joan m’uneixen diferents coses: és el pare de la Gisela (amiga i companya de classe al CEIP La Portalada), va ser regidor d’Altafulla quan tenia 24 anys (durant les primeres eleccions municipals després del franquisme) i els dos som independentistes.

Durant l’estona que vam estar parlant va oferir-me de presentar el seu llibre autobiogràfic (Treient la cadira al carrer. Autobiografia, memòries i bolets), i no com a regidor de Cultura d’Altafulla sinó com a jove altafullenc. Era una cosa que no m’esperava, i certament em feia molta il·lusió, i va ser dit i fet. L’endemà m’enviava per correu l’arxiu amb els 187 petits relats sobre la seva vida i (moltes) aventures. Hi ha histories per a tot: la vida de tothom té el seu moment més dolços i d’altres més durs.

Alguns relats et fan reflexionar sobre la fragilitat de la vida, de com en un no res la teva vida pot donar un gir de 180º, però també com si mirem enrere i observem els bons moments veiem que, malgrat tot, val la pena continuar sempre endavant i continuar lluitant pel que un realment vol.

L’acte de presentació ens va fer descobrir a molts La Placeta com a lloc de trobada del poble. Tot i que a la mateixa hora hi havia un concert al pati del Castell, ens vam aplegar un centenar de persones per escoltar la música d’en Dani, la presentació dels editors, de la Maria Porter, d’en Joan i meva. Va fer-me gràcia que les similituds que tenim en Joan i jo (dos “nens” implicats en política local o ambos amb afers sentimentals pel País Valencià, per exemple) fessin riure a la gent que escoltava atentament.

Ell diu que deixa Altafulla per un temps, que s’agafa unes vacances, però crec que el continuarem veient i tard o d’hora el tornarem a tenir pel poble organitzant esdeveniments i donant molt a parlar: ell mai deixa a ningú indiferent. El poeta Miquel Marti i Pol deia “Plors i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal!”, doncs això que Altafulla necessita gent com en Joan!

Durant l’acte algú va dir, encetadament crec, que un dia s’haurà de fer un carrer i una plaça dedicada a en Joan…

 

Una resposta a «La vida de l’altafullenc»

  1. jordi, jordi molinera…, que em faràs envermellir…
    vaig estar molt content de poder comptar amb la teva presència, i amb les facilitats que va donar l’ajuntament, i la col·laboració que prestà, la qual cosa agraeixo. el poder i jo no ens hem portat mai gaire bé, manin els de dretes, manin els d’esquerres… sempre he resultat molest a algú. un dia, un pacte entre socialistes i convergents va voler-me barrar el pas i tancar-me la porta a qualsevol activitat pública. i…, saps què va passar? doncs que va néixer la fira d’artesans!!! aquesta no se l’esperaven.
    et desitjo molta sort i encert en les teves funcions, ara que tens poder. prudència i fermesa alhora. saber escoltar tothom, perquè dels adversaris també s’aprèn. jo vaig aprendre a parlar baix… i no t’envaneixis, venim a servir; no esperis mai, MAI, cap agraïment, però sí totes les crítiques. però no et desanimis, perquè la major satisfacció és que “et deixin fer” allò que t’agrada. a banda de les ambicions fora de lloc, els tres dimonis altafullencs són: 1) la falta de respecte d’aquells que se l’han perdut abans a si mateixos; 2) el menyspreu per allò que s’ignora i, 3) l’autoodi. ànim, doncs!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *